Crec que no la conte de l’entusiasme [Remedios Zafra a #Avivament2018] | VP-2018-09

També disponible en: Castellano (Castellano)

Remedios Zafra assenyala la urgència de ressituar la cultura-xarxa per a practicar el “pensar en l’altre”

Que Remedios Zafra s’aproxima als lectors és una cosa que va saltar a la vista. El MuVIM tornava a omplir-se de gent per a escoltar-la en la seua conferència “La precarietat i el treball creatiu en l’era digital”. Eren variacions del seu discurs a partir del seu llibre “L’entusiasme”, Premi Anagrama d’Assaig 2018, temàtica del qual recorda a aquella cançó de Tortel que dóna títol a aquesta nota. Llibre i conferència en els quals Zafra posa el dit sobre dos artefactes d’aquesta època: la precarietat (com a forma quotidiana d’opressió i desarticulació dels vincles entre iguals, amb l’oblit de la responsabilitat social com a conseqüència), i els ansiolítics, (com a desconnexió cap a l’absència de pensament, que res té a veure amb aquells que “tanquen” per a “pensar”). I per sobretot, la xarxa, on “regna l’imperi de l’estadística” i “el que molesta pot ser fàcilment desactivat”. La seua proposta: una reflexió sobre aliances i coneixement. La idea que “quan les persones lligen, adquireixen un gran poder, però si el seu destí no fóra individualisme precari i competitiu, si fórem capaços d’articular llaços, una nova ètica, una necessària bondat amb l’altre, coneixement i aliança serien transformadors”. Per a Remedios Zafra, “l’urgent pensar en la cultura-xarxa no és solament un exercici reflexiu de cada subjecte, sinó també un “pensar en l’altre”, ressituant o imaginant altres vincles de confiança”. Es referia a un “m’importes”, t’importe, ens importem.

Remedios Zafra, doncs. Premi d’assaig a pesar que, com va dir el catedràtic de Belles Arts, Emilio Martínez, “el seu no és un assaig acadèmic però sí divulgador”. La responsabilitat l’atribuïa, en part, a Borges, per la “fascinació compartida” en la dosi de component literari, i per eixa manera que utilitza “per a aproximar-nos, a través d’ella, a tot el que té a veure amb les noves condicions del subjecte en el món actual”. Martínez parlava des de l’admiració pel seu treball investigador des del feminisme i una intensa trajectòria, que toca pals com les belles arts, la creativitat, la filosofia o l’antropologia social. Responsabilitat, també, del Festival Avivament, que la portava a València en aquesta edició de 2018, i era ja la tercera vegada que la sevillana enguany visitava aquesta ciutat. La tasca de Zafra beu i arreplega certa tradició sobre la sòlida base de pensadors com Wolf, Benjamin o Foucault. També Vuk Cosic, Heath Bunting o Adriane Reich.

“Pense que a València estan passant coses interessants. Sóc jo la que vinc a veure-vos i no a l’inrevés”, va assenyalar malgrat els seus problemes de visió, que li dificulten identificar rostres, encara que no xarrades. I si en la llibreria Ramon Llull va parlar de l’entusiasme fabulat en el seu llibre, en el MuVIM va departir sobre “Precarietat i època”, i de la urgència de pensar quin és el lloc del pensament en la cultura-xarxa, sinònim de cultura digital. També, de complexitat en un món on el dubte i el temps reflexiu “són incòmodes” en un online d’un sol ús i precari. “Són bons temps per a ególatras àvids d’ulls que sostinguen la cadena de màximes audiències”, postil·lava.

La dificultat d’aquesta època

“L’art i també la filosofia han de ser capaços de parlar de la dificultat d’aquesta època”, defensava. Per a Zafra, la precarietat és “un risc dels temps que vivim”. I al seu entendre, ho és de moltes maneres. “En els treballadors creatius, acadèmics, culturals; per tant, vinculat al treball i a l’economia”. Però també, precarietat en el sentit de vivència, un risc que veia fins i tot “ecològic, de cultura d’usar i tirar, on la normalització d’allò descartable és el que més desapercebut ens està passant”, advertia. I afegia arestes: “la hiperproducció competitiva, la conversió del subjecte en producte i marca de si mateix, la primacia de la velocitat i la impressió front la concentració”.

Zafra citava a Nicholas Bourriaud per a dir que “la precarietat és enemiga de la cultura i el gran enemic del pensament i de la consciència, els més urgents per als qui no volem repetir el món sinó transformar-lo de manera racional i col·lectiva qüestionant les parcialitats camuflades de debò”. La consciència com a pregunta que interpel·la. 

La reflexió que recorre la seua obra recent incideix en “la necessitat de triar forces creatives enfront de les de domesticació”. Enfocament polític el seu per a elaborar una sort de diagnòstic amb vocació d’al·legat i el clar assenyalament que llança, i es llança també a si mateixa, com desafiament “que tenim intel·lectuals, artistes i investigadors quan cedim al que s’espera de nosaltres i optem per la impostura i la inèrcia front la llibertat i profunditat del pensament”. Una xarrada per a pensar el paper del pensament en relació amb l’acadèmia i el context universitari, però també, d’un altre costat, amb eixos dos nodes que regeixen entre internet i les polítiques neoliberals, que converteixen la precarietat en alguna cosa normalitzada, “que travessa cada parcel·la humana, també l’educació i el coneixement”. 

Zafra parlava de la conformació d’un univers carregat de noves possibilitats i condicionants, com la limitació causada per la saturació de l’excés del món inabastable de la suposada horitzontalitat de la xarxa. La limitació i la potència.“El món que s’estrena de novetat, hipervisibilizado en les pantalles, intervingut i entretingut en la imatge pròpia, mancat de confiança en els qui posseeixen el poder i cansat de bestreta com per a fer la revolució….” Són retalls de l’espill que mostrava la també autora dels assajos “Una cambra pròpia connectada” i “Ciberespai i autogestió del jo”, entre uns altres.

Neutralització? Era la seua pregunta dirigida als treballadors creatius i intel·lectuals que, sota formes precàries “es veuen abocats a l’encadenament de treballs precaris, operant, a més, en pensament, velocitat, caducitat i excés, incapaços, tots, de digerir tanta informació fora de context. Parlava del “marc de fantasia camuflat de finestra a la realitat”. La seua pregunta discorre en averiguar com afecta tot açò a les formes de confiança i vincle col·lectiu, quan les inèrcies ens espenten a noves formes d’individualisme competitiu, vides connectades però només darrere de les pantalles”. 

La conferència va finalitzar amb diverses preguntes i tres itineraris: 

1. Pantalla i pensament, en el qual Zafra parlava d’internet com l’holografia de mons abans diferenciats; de com “mai, les coses que els humans hem cregut, ha tingut a veure necessàriament amb la veritat”, o de quina manera “enfront de l’incomprensible i difús, s’opta per l’emocional com a llenguatge més assequible”: “quan tot està sota sospita, allò que aparenta major grau de realitat és el que adquireix més valor”, assenyalava Zafra.

2. Velocitat i abundància com a categories precàries: la xarxa ens transforma d’usuaris a productors. “Accedir al que expliquen uns altres ens facilita disposar d’un increïble món digitalitzat i apropiable d’experiències, informació, dades i coneixements, i molt de soroll”. Tot açò, en una estructura horitzontal i només en aparença desjerarquizada, ja que, en la seua opinió, “la xarxa ens retorna altres formes de poder i una jerarquia justificada en una necessària gestió de l’excedent”. Equació: l’eina de cerca de google com el nou tòtem global, en una visibilització del món i una invisibilització de la lent. Un itinerari que també la portava a analitzar la velocitat i l’excés com a impecables aliades del manteniment simbòlic de models conservadors a ser i consumir. “L’abundància pot funcionar com a ceguesa i censura”, deia, “s’equipara el més vist pel cap alt valuós”, “la lògica que genera abundància no pot ser sinó estadística”, i advertia, “quan els nombres creen valor, valor cultural, hi ha moltes coses ocultes darrere”, en referència al posicionament d’una estructura de poder. En definitiva, abundància i velocitat apunten al mercat com a màxim proveïdor de criteris culturals. “El prescindible en la cultura de mercat es recolza en la creació de noves necessitats”, explicava. 

I 3. el seu tercer itinerari es referia a la crisi de l’acadèmia, “el món del qual esperem una mica més que una resposta intel·lectual i crítica”, dins del capitalisme i la xarxa. Per a Zafra, la burocratització de la vida cultural arrossega el risc de reducció dels aspectes del pensament més complexos, ambigus, matisats fins i tot contradictoris; la pèrdua “d’allò més valuós”, que per a ella és “la llibertat que converteix la creativitat humana en una cosa transformadora”. En la seua opinió, “el coneixement lliure per a interactuar precisa graus de dificultat, ètica i ombra. “No podem prescindir de la imaginació, el titubeig, la crítica i l’experimentació, d’allò lent i reflexiu, que són les grans víctimes d’aquest viratge a costa de precaritzar als seus agents entusiastes en benefici d’una productivitat cedida als ránkings”. “Restringir les formes de dir restringeix les formes de pensar”, afegia. I és que, en la seua opinió, “les falles de l’entorn laboral acaben afectant a la bona salut del sistema cultural d’un país”.  | VP-2018-09