De tautologies lingüístiques [Mesa redona Poesia i Filosofía] | VP 2019-03

També disponible en: Castellano


Ana Gorría, Antonio Méndez Rubio i Diego Sánchez Aguilar versen sobre la veu com a lloc on aprendre a escoltar

No es van proposar solucions. Anaven a la recerca dels efectes compensatoris. Era la primera taula redona d’Avivament 2019, el títol de la qual i la seua pràctica volia posar en relació Poesia i Filosofia. Per aquest motiu es realitzava en col·laboració amb Vociferio. VIII Festival de Poesia Oral i Escènica de València, i que va tindre lloc a la sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset de València, coincidint amb l’exposició “Dr. Uriel”, de Sento Llobell. 

Els poetes van fer ús del silenci, que és or, després de cadascuna de les intervencions. Un minut de silenci. Van sumar tres. Es tractava que les seues veus quedaren ressonant en els racons de la sala i es donara l’espai (i el temps) en què les paraules ja no estan, entre la reflexió, el record i la incomoditat per a esbrinar si és que el que hi ha és temor al silenci o si és quan l’escolta passa a una altra fase.

“Els poetes no som filòsofs i no arribem a conclusions fermes. La matèria del poeta és la idea. No es pot pensar sense paraules. El llenguatge està segrestat”. Ho deia Ana Gorría (Barcelona, 1979), poeta, escriptora i traductora els estudis de la qual versen sobre l’anàlisi de les estratègies comunicatives en el teatre i el seu últim llibre es titula Nostàlgia de l’acció. Al costat d’ella, el poeta, assagista i professor de la Universitat de València, Antonio Méndez Rubio; el seu últim llibre, Per res del món, i Diego Sánchez Aguilar (Cartagena, 1974), escriptor, poeta, doctor en Literatura i professor de secundària en La Manga. La seua primera i recent novel·la, Factbook: el llibre dels fets. Tots ells moderats per Maria Tomàs Garcia, que va assenyalar la cerca de l’intangible i va parlar dels racons com a fenòmens acústics. 

Sense escolta no hi ha res

“El silenci es fa i es desfà. Sense silenci no hi ha escolta i sense escolta no hi ha res que fer”, deia Méndez Rubio. Només podem conéixer el que és la “Veritat” mitjançant el llenguatge?, preguntava mentre parlava dels orígens de la Filosofia occidental comparada amb la Poesia àrab preislàmica i l’antiga tradició de pensament xinés, del qual va citar a Zhuangzi quan diu: “si algú s’oblida de les paraules m’agradaria trobar-m’el per a dir-li unes paraules”. En la seua opinió, “el problema filosòfic és obvi. La relació entre Filosofia i Poesia és de relació”. I parlava de Poesia i política, de l’organització de la convivència en un món de crisi i expulsions que deixa fóra la Poesia. “El que està en risc és la possibilitat de parlar d’una altra manera. Conéixer i també desconéixer”, va afegir explicant que l’acceptació del no saber és el que posa nerviosa a la Filosofia, quan fallen les categories. “I és ací on la Poesia pot ser escoltada, com un moment d’extradició, com si fóra una cosa fora de lloc, impertinent, que no és lògica”. Es referia a una desterritorialització d’allò poètic com eixe lloc que la Filosofia li ha reservat, parlant d’una Filosofia com a institució en el sistema educatiu. I recordava a Nietzsche quan deia que “l’oïda és l’òrgan de la por”. Méndez Rubio partia de l’arrel de la Filosofia occidental, pretesament universal, des dels presocràtics fins a la Modernitat, per a veure com la Poesia ha estat alhora assimilada per la Filosofia, dins de l’Estètica, i alhora expulsada del règim de la “Veritat”. L’escriptor destacava la relació de la Poesia amb la Filosofia política, en el sentit del seu “no lloc” en la societat actual, i per això mateix, la seua capacitat de desafiament crític, com a llenguatge però també com a forma de pràctica, com a forma de vida. 

La metàfora incompleta

“El món és el segon terme d’una metàfora incompleta”; assenyalava Diego Sánchez Aguilar citant a Roberto Juarroz, a qui ha dedicat una edició crítica de la seua Poesia. “Estem tots d’acord en què hi ha un ímpetu comú. Un desig de coneixement, explicar-nos a nosaltres mateixos”. A Sánchez Aguilar li interessa la Poesia amb rerefons filosòfic. Es preguntava si la mala Poesia correspon a eixe “sentit comú” que reclamava Rajoy i si tenia alguna cosa que veure amb les imatges de les xarxes on un vers sura, al fons capvespres i platges del Carib.

Sánchez Aguilar apuntava com la “Veritat” en la Filosofia correspon a la representació que ens fem de la realitat. “És quan “Veritat” es converteix en correcció”, va dir. El poeta va parlar de la Poesia com a forma de pensament que supera les estructures lògiques a través dels mecanismes significants del símbol i la imatge, així com la relació entre deconstrucció i Poesia. Va eixir Derrida i Jakobson, i es va dir que “escriure és posar la teua soledat en comú”.

Política dels cossos

Ana Gorría abordava la performativitat del gest poètic i de quina manera permet treballar la identitat, enfront d’una “Veritat” que arrossega l’enfonsament de la representació estable, a través de la cerca de les formes de la Modernitat per a pertànyer en el llenguatge, a través de la vocalitat, de la política dels cossos. Poesia i ciència-ficció, distopies, fantasmagories materials, fenomenologies de la carn.

Un debat que va versar entre conceptes, símbols, imatges, el pensament de l’absència o les dimensions utòpiques; que va remarcar la necessitat del poeta de dir el que vol dir en eixe repte “on batega alguna cosa que està esperant aparéixer”, en paraules de Méndez Rubio. On es va parlar de com el poeta té una idea, un to i un ritme “i la sonoritat del murmuri”, deia Sánchez Aguilar. Una trobada que va abordar l’essència comunicativa, la dificultat d’abstraure’s del llenguatge. Una conversa que va detectar la incapacitat de pensar sense paraules, que va assenyalar l’autocrítica, i les presons de les ciències, i on es va debatre amb el públic sobre la utilitat de l’inútil. “Ningú en el seu sa judici preguntaria a l’amor per la seua utilitat”, va apuntar Méndez Rubio. El filòsof pot dir en quin lloc està la Poesia? Una xarrada que va deixar constància de les tautologies lingüístiques, de la idea d’alteritat, on Sanchez Aguilar va assenyalar que “si és possible l’altre, és pel llenguatge poètic. Res està nomenat. Tot ha de nomenar-se” per a afegir un vers d’exemple: “és la Lluna la que està en el centre de la Terra” entre l’ésser que és el que és i el que diu que això és l’altre. 

Va eixir Valente, Plató i Emily Dickinson, entre altres. Foucault i la mort de l’home pel llenguatge. Quan la Filosofia fa dos passos arrere entenent com a raó el concepte de la transcendència, la paradoxa. Va eixir Eugenio Trías i el seu senyal del límit al qual arriba el pensament, el concepte?, i que obliga a la humilitat. La idea de renúncia de Zambrano, per a oblidar tota idea i tota imatge, descendint a les capes més profundes de la ignorància, exigint de la intel·ligència una innocència que mai va tindre. Els dispositius del saber. Sabers locals? Quan “la diferència és un lloc polític” com recordava Gorría, que assenyalava Kant. “Cada joc del llenguatge és una forma de vida”, afegia proposant un joc: escriguen una carta d’amor sense la lletra e. Una taula redona que va parlar de la veu. De la veu de comandament, de la de la consciència, de la veu com a programa televisiu de format global, de la veu poètica. I un poema:

I’m Nobody! Who are you?, Emily Dickinson (1830-1886)
Sóc Ningú. Tu qui eres?
Eres també un Ningú?
Ja som dos llavors.
Però no ho digues: ho anunciarien, ja saps.
Que trist és ser Algú,
quin públic —com una granota—
dir-li a un altre el propi nom —el juny sencer—
a una tolla admiradora.

Maria Tomàs Garcia. 6 de juny de 2019