El dit gros d’Hume: Les càpsules audiovisuals de Marta Negre | VP-2018-04

També disponible en: Castellano (Castellano)

Les càpsules audiovisuals de Marta Negre o com acostar el pensament pels sentits.

No és aquest un títol ni poètic ni gratuït. El dit gros del peu dret d’Hume, millor dit, de l’estàtua que del filòsof hi ha en la Royal Mile d’Edimburg, enfront de l’edifici del Tribunal Superior (formalment el tribunal del xèrif), s’ha convertit en un símbol, també de la paradoxa. O de l’acudit. Que el mestre del skepticism, així, pronunciat amb accent escocés, haja esdevingut en un dogma de fe, és un fet de l’avui. I és que el dit és daurat, l’única cosa d’aquesta guisa en una escultura modelada en bronze, i per tant, de to blau verdós. I a grandària natural. I el dit ha pres el color del sol perquè durant anys els estudiants acudeixen a fer-se selfies tocant-li el dit al mestre perquè els ajude en els seus estudis. “La fricció és i serà sempre constant: el desig de coneixement”, diu Marta Negre. “Qui vulga salvar-se d’aquest món que accepte la certesa de saber-se mortal”, s’escolta en el vídeo.

L’artista visual, resident a València com a dissenyadora independent, ha presentat en Avivament les seues “Càpsules audiovisuals sobre pensament”. Una aposta creativa, composta de videos performatius i assajos visuals com a exercici crític enfront del soroll sord de la societat i com a gimnàstica d’actualització filosòfica des de la narrativa contemporània. “Estem capficats en idees i pensaments i no escoltem al que tenim al costat”, diu. “Potser caldria tornar a col·locar les idees en el seu lloc, algunes antigues, però oblidades, i que no obstant açò tenen el seu sentit en aquest temps”, argumenta. Per exemple, què fem amb tot allò que existeix però no som capaços de percebre. “Qui vulga salvar-se d’aquest món que accepte la certesa de saber-se immortal”. Atenguen la diferència.

La idea de base del treball de Marta Negre: “usar els llenguatges contemporanis com un repte i una oportunitat per a obrir-se al públic, generar certa inquietud i interès pel pensament com alguna cosa inherent a la vida. No hem de donar la vida per sabuda”, assenyala. I quan parla de llenguatges parla del còmic, la novel·la gràfica, d’audiovisual o les sèries de televisió.

La seua, segons explica, és la “condició d’intrusa” a la filosofia, mentre que el seu treball procedeix d’un master universitari de producció artística, pensament contemporani i cultural visual. 

A Marta Negre li interessa la reflexió i la naturalesa humana i li inquieta el món digital i la deriva com a societat. “Consumim molt i de tot, però sentim un gran buit i una descodificació que també es dóna”. Per aquest motiu les càpsules venen, primer de la curiositat, eixe patrimoni del gat, i de diverses preguntes. Quin lloc ocupen les humanitats en el nostre imaginari col·lectiu? “Segur que si vas al carrer i preguntes per trenta noms de futbolistes o de cantants faries la llista sencera. Una altra cosa seria si preguntàrem sobre pensadors”, assenyala. I és que, en la seua opinió, les Humanitats estan en “segon pla” i va “per davant l’Economia”.

Els treballs audiovisuals de Marta Negre són quatre. En “Els referents” col·labora amb estudiants de Belles arts als quals els sol·licita lectures de capçalera. “Amb l’heterogeneïtat de pensament i la quantitat d’autors i punts de vista i sempre repetim els mateixos”, assenyala indicant, per exemple, al Bauman “que tenim fins a en la sopa líquida” o al Benjamin i la seua reproductibilitat, o a Spinoza. Es tracta d’un experiment. Blablabla, silenci, soroll fins a l’extrem i crit. “És un homenatge als pensadors que també critica els receptaris bibliogràfics dels estudis superiors, on s’estudien els uns i els altres no. Crida l’atenció veure que ningú va escollir una autora com a lectura de capçalera”, explica Negre.

El segon video és Dik’ Jon. Un repte per a un actor. Va haver d’aprendre en mitja hora trenta noms d’autors que han marcat la bases del nostre pensament des de la modernitat fins als nostres dies. Com va ser impossible, va acabar fent un exercici de dicció que no te desperdici per al somriure. Finalitza en Byung Chul-Han, per cert. 

El quart vídeo és L’intruse parfaite. De Valldemossa a Nohant en homenatge a una dona que va haver de canviar la seua identitat per a fer possible el seu exercici. Es tracta de George Sand, “de la qual m’interessa no tant la seua part escrita com la seua actitud creativa davant la vida”. Mare, escriptura i refugi al costat de Chopin, per cert.

I el tercer vídeo, Finger and Swab. A short story about David Hume. Orfebreria del bronze que durant mil·lennis es va utilitzar com a aleació bàsica per a la fabricació d’armes i utensilis. El dit d’Hume, doncs, com a acudit i com a reflexió, com a ganxo i com a devoció. Brillant, si més no,. En Avivament. Festival de Filosofia de València.   | VP-2018-04