Ícar ocult darrere del girasol, sobre l’obra de teatre Ícar | VP-2018-03

També disponible en: Castellano (Castellano)

Una obra de teatre d’Albert Lladó, dirigida per Marcela Terra i interpretada per Padi Padilla i Eloi Benet. Dissabte 9 de juny, 21 hores, Teatre Rialto de València. Festival Tercera Setmana i Avivament.

Alguns fragments d’aquesta obra pertanyen a la caixa negra de l’avió GWI9525, estavellat voluntàriament per Andrea Lubitz, el 24 de març de 2015, en els Alps francesos. Volar en el número 9525 va suposar 150 morts en l’aire. El pilot va sentir una atracció per l’abisme. I tot són preguntes. I un crit, urgent però esperançador, reclama la necessitat d’actualitzar el mite. Són retalls d’Ícaro, una dramatúrgia d’Albert Lladó dirigida per Marcela Terra i interpretada per Padi Padilla i Eloy Benet. Una producció de la xilena Meridianoi 70ymedio, que arriba al Teatre Rialto de València dins de dos festivals, Tercera Setmana i Avivament.

Preguntes i teatre. Com a sotrac i dubte. I moltes referències mentre el vol era una prova pilot; mentre les plomes cauen en la nit europea i l’uniforme apareix ple d’estels morts. Hölderlin dient que on hi ha perill també hi ha salvació; Heidegger insisteix: que l’exacte no és encara la veritat, i adverteix d’un perill. “No podem reduir la tècnica exclusivament a l’artefacte”. Estan el Camus de La caiguda; El paradís perdut, de John Milton; Les metamorfosis, d’Ovidio… i dues cançons. Ojalá, de Silvio Rodríguez i Ángel Caído, d’Antonio Vega. Abans també van estar les Crónicas de una muerte anunciada, les Reflexiones sobre una vida absurda o te necesito tanto padre, Cortázar, Woolf, Alicia i Neruda amb l’espill. El cel amb les mans va deixar de ser una expressió.

Tornar al mite. Actualitzar-lo front la dictadura del present. Ícar i la seua caiguda representen la d’Europa, “que cega d’ambició no veu que també és un refugiat”, en paraules d’Albert Lladó, qui es pregunta “Per què parlem abans de volar que del vertigen?, quina classe de joc d’espills representa el Minotaure? Ens deixem a l’abisme? Com ho fem? I està la ceguesa estavellada, llampec, absent i present. Ferida. Túnel sense peatges ni comportes, venjança de l’inútil. Ceguesa sense respostes, sense tacte, com a animal que calla i com a foguera.

Teatre i preguntes. Quina és la diferència entre la techné (fer) i la poeisis (possibilitat)? Lladó parla de la relació entre tècnica i llibertat i ve a dir: aneu amb cura, els instants desconnectats entre si no constitueixen un relat. Quina és la relació entre tècnica i llibertat? L’individu solament pot pensar les seues esperances des del compte de resultats? Què ocorre quan el desig es transforma en dogma? No ens escandalitzem del permanent atac a les Humanitats? Per què creuen els humans que el ximpanzé riu quan ensenya les dents?

Sotrac. Dubte. I teatre: “O reivindiquem la necessitat de fracàs, o l’autòmata (en el qual estem temptats a convertir-nos), farà saltar per l’aire, una vegada i una altra, cadascun dels nostres laberints”, diu Albert Lladó.

Vol, vertigen, i teatre. Dédalo va advertir a Ícar que no volara massa alt perquè la calor del sol no fonguera la cera, ni massa baix per a evitar que l’escuma del mar banyara les ales impedint-li volar.

Ícar, aquesta obra de teatre, insta a cercar una altra llar. Altres condicions de vida des de la regió de l’ocult, en el lloc de l’essència no desvetlada. Encara que la seducció de l’enigma és una tenebra. I tot en Avivament. Festival de Filosofia de València.  | VP-2018-03