Nostàlgia de l’embriaguesa: filosofia [Juan Arnau a #Avivament2018] | VP-2018-15

També disponible en: Castellano (Castellano)

Juan Arnau dibuixa un esbós de l’evolució creativa per a l’educació de les ànimes

Hi havia qui deia que s’ha de viure la vida com canta Sinatra. No sabem si al que s’autodenomina filòsof, Juan Arnau, li agrada aquest cantant, malgrat el seu pas per Berlekey, perdó, per Michigan. Perquè el també astrofísic i assagista de tirada oriental (parla sánscrito) des de l’eix Granada-València, va fer, per a l’Avivament, un succint repàs a la història de la filosofia des de l’amor de Sòcrates a Plató, passant per Ciceró (l’acadèmia) i William James (empirisme radical), per a postular el que ell denomina la tercera via, la filosofia de la percepció. Paisatge i simpatia per a estudiar els processos mentals del coneixement, per a fer de la vida una alquímia en el millor dels casos alliberadora del parany de la lluna i el seu reflex, del quars i la rosa, tot modificable excepte en la seua naturalesa. Al·legories sobre la consciència com el rerefons mateix de l’existència dels éssers, consciencia com a principi masculí en relació amorosa amb el principi femení, que seria la creativitat de la naturalesa. Açò és, de l’il·lusionisme dels paranys no solament visuals, mentals? que com a bon mag en la seua època de joventut, Arnau malda per demostrar i sostindre que en la via de la percepció —amb la qual treballa— no es dóna la dependència d’allò que es representa, atès que “l’ordre abstracte extravia el projecte Manhattan i la destrucció d’incomptables formes de vida”. Arnau proposa un desplaçament en la mirada. Veure amb els ulls d’un altre com a primer aprenentatge. L’amor com a exemple fundacional, l’osmosi visual que va realitzar Aristòtil; la manera en què Leibniz va dir allò que cada ser engendra i projecta al món (no valen les metàfores geomètriques per a la vida, diu), en fi, una sèrie de mesures per a evitar la frustració i practicar en el pensament aliè fins a trobar el propi.

La seua conferència, pronunciada al MuVIM, i que portava per títol “En la ment del món: creativitat i contemplació”, versava també sobre la cerca de l’heroi, i assenyalava la voluntat amorosa de la qual brolla la contemplació amant. Una proposta de vida senzilla on proposa que la física es troba dins de la vida i no a l’inrevés, quan “l’hàbit predomina sobre la llei, i la llibertat sobre el determinisme”. Per al Juan Arnau astrofísic, “la vida interior és un factor d’importància còsmica. L’evolució dels éssers repercuteix efectivament en l’evolució del món. L’univers està fet d’éssers conscients i la seua evolució”.

Entre les coordenades per a la navegació de la seua part: més enllà del nutrient amor, Arnau proposa practicar l’atenció, l’exercici de la vida receptiva “hospitaliaria amb les energies espirituals que eixen a la nostra trobada”. Convé passar “aspaiet”, diuen la cançó i Arnau, “per a unir-nos i participar”. Arrere la cobdícia, el ressentiment, arrere la pressa i l’abstracció, que en la seua opinió causen les dues primeres. El filòsof parla de la indignació com a “malaltia crònica de l’esperit” i de la simpatia com a “única manera de coneixement genuí, com a remei”. I de combatre la ira, com a primer graó. Sobretot, perquè “l’empipament erigeix barreres en els òrgans de l’esperit”. Alguna cosa així com temperar la corda interior per a no emmalaltir (més): el desig irònic.

En la seua conferència, Arnau parla del teatre de la ment, de la importància del lloc i el mestre, cadascun en el seu lloc, de la vida senzilla, de deixar a l’ànima descansar tranquil·la perquè puga escoltar, unir-se al que reconforta i destriar entre allò aparent i allò real. “Són importants els moments de calma i solitud”, recorda en inspiració budista, perquè diu, “hi ha una crisi, la principal d’entre totes les que aguaiten a la vida moderna i aquesta és, una crisi de silenci”.

Arnau també rebutja l’aparell de propietats, compromisos i tasques. “L’absurd és que el compliment del desig produïsca insatisfacció”, deia. Recomedació lectora de Tolstoi, Spinoza, Rousseau, Gandhi, Wittgenstein i Thoreau, clar. I Calderón. Per a fer l’arc lector estival i tornar amb la vista posada en pols comunicants ambdós parts de l’espill.

La seua va ser una conferència reposada, llegida, que va generar sorpreses i alguna fugida. Totes les plantes són verdes o hi ha un verd per a cada planta? Deu punts de conferència no. Onze, per a detenir-se en la percepció i el prodigi que hi ha en ella. Entre el teatre i la ment, no convé oblidar el component emocional que nodreix la vida cognitiva, “no et desconnectes amb desdeny i antipatia”, diu, fins al desig irònic en el reorientar les aspiracions, “perquè sempre hi ha camins i oportunitats”, que diria el bodhisattva i ell. Arnau sosté que Rousseau s’equivocava, que “no naixem lliures sinó que portem un ànima”, i que Freud també, ja que “no tot es decideix en la infància sinó abans de nosaltres mateixos”, assegura. Per resumir-ho en un títol, el de Cortázar. Tots els focs en el foc. Efectes escènics amb idees platòniques, camps de Buda i llinatges d’àngels, eixes creacions humanes com ara els arquetips de Jung. Era el punt numero set sobre El revés de la trama. En l’anterior, el punt número sis, Arnau parlava sobre les ciències segons Berkeley, en el qual es conjuminen el científic i el creient, l’electró i la divinitat. És qüestió de fe.

Arnau també va parlar del passatger, eixe jo que ens han prestat; dels “que fan les coses”; “només el que fem pot canviar el nom de les coses” i el “espai-temps com a fermentació de la vida que percep i sent”. “Si es fixen, segons les seues paraules i per a la seua tranquil·litat o no, “el planeta garanteix la nostra supervivència i les accions dibuixen la singuladura de la nau del món”. I per a finalitzar, Arnau va parlar de la tensió essencial, de llum-foscor-inquietud; de quietud-moviment-confusió. I en línia amb la filosofia índia, deia que “allò espiritual és material; allò privat és còsmic i el pensament, extensió”. La seua cosmovisió aplica a la consciència un contingut que és el propi món, rerefons d’allò manifest i una il·lusió: la que les experiències ens són pròpies. Atenció a la cuina. Una cerca, en definitiva, de raons per a l’optimisme en línia amb la fenomenologia de Husserl, el prakriti i el purusa en la dualitat del cosmos i la seua reconciliació. Ea. Si la matèria és necessitat i la consciència llibertat, sempre segons les seues paraules, no es tracta de jutjar el món sinó recrear-se en ell. | VP-2018-15