On aprenen les xiquetes el que són les dones? [Ana de Miguel a #Avivament2018] | VP-2018-07

També disponible en: Castellano (Castellano)

Ana de Miguel proposa un ajust de comptes amb els grans filòsofs legitimadors de la doble veritat entre homes i dones

Atenció: Les dones també són éssers humans, o són superhumanes? Li sembla una veritat de resabuda? Acceda, per curiositat, eixe atribut femení?, al llibre de la professora Ana de Miguel, “Neoliberalisme sexual, El mite de la lliure elecció”, al que la filòsofa feminista, professora de Filosofia Moral i Política en la Universitat Juan Carlos de Madrid, va dedicar reflexions dins de l’II Festival de Filosofia de València en una conferència amb el títol “Un món amb rumb: sense feminisme no hi ha revolució”. 

L’acompanyava Marina García-Granero dient que la seua obra, “repleta d’idees suggeridores i exemples actuals, ens proporciona noves lents amb les quals explorar la societat. El seu llibre és una brúixola; el feminisme no és una teoria de la preferència individual sinó una teoria crítica de la societat”, “un projecte complet per a tota la humanitat”, afegia la filòsofa. La tasca d’Ana de Miguel va consistir en analitzar com se segueix reproduint la desigualtat entre homes i dones, també en societats formalment igualitàries. “Perquè la desigualtat, a part d’un concepte, és una forma d’ordenar el món, un sentiment que s’interioritza”, assenyalava. 

El seu treball es dedica a remarcar la importància dels conceptes i definir el gènere com una experiència real d’explotació (els ventres de lloguer, entre uns altres) o d’apropiació utilitarista (la prostitució, la pornografia, la violació, que retroalimenten el patriarcat). “La conversió dels cossos de les dones en mercaderia és el mitjà més eficaç per a difondre i reforçar la ideologia neoliberal”, deia. Una sentència que concerneix a homes i dones mentre que Ana de Miguel utilitza la paraula patriarcat com a sinònim de capitalisme. I diu: “es parla molt de la societat líquida, però nosaltres necessitem alguna cosa sòlida”. “Hem de protegir la naturalesa intrínsecament política de la teoria feminista des del punt de vista de la justícia”, afegia García Granero. 

I llavors. Una conferència plena de fils per a teixir. Ana de Miguel va parlar d’esperança, en veure en la terra de Celia Amorós, la seua mentora i amiga, un aforament tan ple de gent jove. També va recordar a Amelia Valcárcel i a Simone de Beauvoir. I li va enviar una salutació a Olympe de Gouges. Va parlar també del cansament de la condemna de la violència, i de la necessitat de passar de la condemna al coneixement. Dels homes com a xiquets grans. De la no separació de l’ésser i el cos. De la falta de grans relats. De com es confon el concepte de llibertat amb el de llibertat sexual. De la prostitució com el consum de botelles d’aigua. Dels homes unflats de supèrbia i vanitat. De com l’emoció d’universalitat legitima totes les revolucions. Va haver-hi preguntes també: com els homes es toleren fer el que els fan a les dones, en el passat i en el present? Per què la desigualtat entre homes i dones corromp profundament la moral i la política de la societat? També va haver-hi alguna afirmació rotunda: “El feminisme és el tipus de filosofia dels qui volem construir un món millor. La lluita per la igualtat és una lluita entre tots els éssers humans”. O aquesta altra: “el patriarcat és una manera d’amagar que els homes no tenen la capacitat de ser pares”. 

Ana de Miguel va fer servir l’humor per a relaxar els conceptes durs, i proposava canviar l’expressió “fills de puta” per “fills de puters” o analitzar la coneguda diferència entre “conyàs” i “collonut”. Potser, la manera més senzilla d’explicar la doble veritat, “perquè és que hi ha dues, una per als homes i una altra per a les dones”. Ara, amb el mundial de futbol, Ana de Miguel es preguntava on aprenen les xiquetes el que són les dones? 

Per a la filòsofa, és important anar a les causes per a canviar les conseqüències. Entre altres coses, el seu estudi l’ha portat a revisar als grans filòsofs pares fundadors de l’actual visió del món i comprovar com van legitimar la desigualtat total. “Hem de donar-los una explicació als joves”. Perquè per a Aristòtil les dones eren “atuells buits”; per a Nietzsche, “el joguet més perillós”; per a Sant Agustín, “cossos de lliure accés per a procrear i per al plaer”, i per a Levi Strauss, “el ben més preuat”, una afirmació que col·loca a les dones en l’estatus d’objecte, sempre segons De Miguel. I tot açò “en un neoliberalisme com a base del patriarcat, que impel·leix a l’homes a no posar límits als seus desitjos, on tot es pot comprar i vendre, inclòs el cos, a costa dels qui han de lluitar per la seua supervivència”, deia la filòsofa.

“Nosaltres lluitem per deixar de ser cos. Com deia el eslógan dels anys seixanta: “El meu cos és meu”. “Ho deien, assenyalava Ana de Miguel, en el sentit que no és teu”.  | VP-2018-07