Prende la paraula o la filosofia dinàmica [Marina Garcés a #Avivament2018] | VP-2018-06

També disponible en: Castellano (Castellano)

Marina Garcés reinvidica la nova il·lustració radical, crítica i emancipadora enfront del solucionisme pedagògic de l’objecte omnipotent.

Marina Garcés (Barcelona, 1973) va ser l’encarregada de pronunciar la ponència inaugural de la II edició de Avivament, Festival de Filosofia de València, a partir del seu Llibre “Nova il·lustració radical”, editat en els nous quaderns anagrama en versió bilingüe, quarta edició. Garcés també es va dirigir a un centenar de xiquets d’educació secundària en la Biblioteca San Miguel dels Reis, on va presentar el seu llibre “Fora de classe”.

Un aforament ple,—la filosofia està de moda, va dir— més enllà del nombre de cadires disponibles, mostrava l’interès, potser el vertigen o la curiositat enfront de l’estranyesa dels temps que vivim, a la recerca de respostes. “Veure aquesta sala plena em dóna un motiu de confiança, quan un s’arrisca a obrir espais més enllà del que acostumem a legitimar com a espais per al coneixement i el pensament. Quan transitem pels marges i obrim llocs inesperats, s’omple de gent”, va dir. 

L’acompanyaven el director del festival, Francesc Bononad, que recordava a Anacleto Ferrer, Antonio Campillo i Ángel Vallejo com els creadors del certamen organitzat des de l’Associació València Pensa i la Llibreria Ramon Llull, l’any 2017, enguany amb col·laboradors com el MuVIM, Alfons el Magnànim i el Ajuntament de València. Bononad va exposar la feliç idea de l’origen de la convocatòria d’Avivament, que arreplega en un mateix sintagma les paraules filosofia i festa. Per a Marina Garcés, una combinació que es converteix en un adverbi. Com un amulet, una paraula màgica que convoca la matèria primera que som com a forces benefactores de nosaltres mateixos. “Un adverbi que té a veure amb la manera en com ens pensem i fem les coses, mentre els substantius ens diuen el què de les nostres veritats i identitats”.

“Les estacions caloroses també són un lloc per al pensament”, deia Bononad. També l’acompanyava el cap de producció i difusió del MuVIM, Marc Borrás, qui recordava que la filosofia “naixia, a Grècia, pegada a la realitat i els problemes quotidians i ben candents dels ciutadans de la polis”. Fins i tot va recordar que “la filosofia era, en paraules de Luciano Canfora, una professió perillosa. Que podia costar l’exili, com en el cas d’Aristòtil i punts altres. O la mort en cas de Sòcrates”.

Combatre la credulidad

Fóra bromes, doncs. Filosofia com a “instrument d’acció col·lectiva, concernida, implicada i directament imbricada en la vida pràctica dels individus socialment i històricament condicionats”. Enfront d’eixa realitat, Garcés postulava la necessitat d’una nova il·lustració radical en un temps que ella nomena, ja no modern ni postmodern, sinó pòstum. Una tasca dedicada a combatre la credulitat i els seus correlatius efectes de dominació, a través de conceptes com la crítica, l’emancipació, fora dels patrons estándard i amb Diderot com a inspirador transformador. Una il·lustració radical contra el solucionisme i la pedagogia dominant de la necessitat d’instruccions, en un temps on la urgència no és la de la pressa sinó la del compromís, reflexionant, de pas, contra la destrucció dels nostres temps de vida. Una il·lustració radical d’acció transformadora, amb la bona notícia de la rendició antropològica que faça desconfiar de l’objecte omnipotent però amb un sentit de crítica entès no solament com a pràctica de la sospita sinó com la capacitat de generar confiança a l’hora de relacionar-nos amb el que no sabem.

Emancipació, i en contra del solucionisme totalitari, que definia com eixa mirada sobre el món que només valida, activa i es relaciona amb aquells problemes per als quals ja preveu una solució. Emancipació com a sentit únic del sentit crític. Descartes, Hobbes, Locke, i sobretot Spinoza, segle XVII, asseien les bases filosòfiques de la lluita per a evitar que els homes “lluitaren per la seua esclavitud com si es tractara de la seua llibertat”, explicava Borrás. Dit d’una altra manera. “Un combat contra les instàncies polítiques que aprofitaven i alimentaven la credulidad de la gent per a mantenir en peus el seu domini social i polític”. Per aquest motiu Garcés, 300 anys després, manté en peus la filosofia de combat amb un treball de divulgació basat en la necessitat d’incidir en allò comú com a camí a desenvolupar, a la recerca de nous formats i formes de relacionar-se amb el pensament i entre nosaltres mateixos, a la recerca d’una vida digna que puga ser compartida de moltes maneres no indignes, ni servils ni precaritzades.

Un treball rigorós i de reflexió que vol frenar l’angoixa social en uns temps en els quals hi ha qui detecta un creixement del desig de l’autoritarisme en l’àmbit públic, despotisme, violència, temps d’insostenibilitat. Si la societat s’enfronta a un enduriment de les condicions materials de vida, econòmiques i mediambientals, Garcés crida a l’individu a dir: “no us creiem. Anem a confiar en nosaltres mateixos, doncs seria una utopia perfecta ser humans estúpids en un món intel·ligent”. “La filosofia pot ajudar a modificar les coses a través de l’eina de la crítica”, assenyalava Garcés. Crítica que examina per a travessar, “no per a quedar-se al marge en la torre fent d’analistes”. En el seu ideari està una revolució de la cura en un món on es reactiven els dogmatismes religiosos, polítics, ètnics amb discursos apocalíptics que cancel·len la relació amb el futur.

Per a Marina Garcés, “el problema més clar i feridor dels nostres temps és que ens han desconnectat del que podem viure i pensar. Alimentar les desconfiances és alimentar la por”, va dir. La idea que defensa és connectar amb l’experiència viscuda. “Atents als discursos oficials dels diferents poders que construeixen el relat i els canals des de els quals expliquem la crisi econòmica de tipus sistèmic”, deia. 


Garcés va parlar de la crisi civilitzatoria, que se’ns presenta com a amenaça baix la forma d’un abisme. I es va detenir a analitzar la paraula crisi, de la família del criteri, la crítica, la garbellada, el discriminar… “Cerquem respostes ràpides i salvadores, sembla que l’experiència que tenim siga irrellevant”, un argument que la portava a defensar la necessitat de l’educació bàsica, “la més important, a la qual li tinc més respecte i que desenvolupen moltes dones”.

Quin és l’efecte de convertir en irrellevant un ofici que és generació de vida col·lectiva?”, es preguntava. L’argument li servia per a recordar el trinquet, el joc en el carrer de la pilota valenciana, envellit, folkloritzant; “l’experiència compartida de vells a l’abast de la turistificación, un reducte d’autenticitat que es ven molt bé”. És el que denominava “les cares de la irrelevancia, quan et turistifiquen, es marginalitza”. 

L’analfabetisme il·lustrat: “sabem molt i podem molt poc”.

Marina Garcés també es va referir a l’analfabetisme il·lustrat, en relació amb la gent “que sap molt i és inculta, no en el sentit de no saber qui és Proust, sinó en no saber connectar els seus sabers amb la vida, quan vida i saber es relacionen i prenen sentits”. “Sabem molt i podem molt poc—deia. Tenim moltes ciències i molta impotència, i aquesta separació entre el que podem fer, pensar i viure té traduccions laborals, econòmiques, culturals, de salut i de salut mental”. Garcés reclamava poder transformar el món amb les nostres experiències i a no deixar de sentir-nos especials com a éssers humans, dit en relació amb la idea de l’ànima.

“No tinc respostes, només preguntes que podem recórrer junts”, deia. I al·ludia a Foucault: El poder se’ns imposa no solament per la seua capacitat de reprimir i imposar-se. I a Averroes, que ho explica en el Tractat de servitud voluntària: “El poder de l’un, del sobirà, siga rei, institució, marca corporativa, allò que ha de venir a exercir el poder de la nostra vida, se sosté sobre el desig que li prestem”. Per a Garcés, “en temps de crisi és fàcil que la nostra impotència es traduïsca no solament en un desig de domini, sinó de servitud”. També es va referir al filòsof indi Dipesh Chakrabarty per a respondre a la pregunta de “com transformem el sentit que li hem donat a la llibertat d’una vida mes digna sense caure en el parany del austericidi”.

I una anotació final: “No hi ha dignitat mentre implique el tracte indigne d’un altre”. Es tracta de pensar en les formes de repensar-nos. En Avivament.  | VP-2018-06