Tot el que és legal és legítim? Café Revolter a #Avivament2018 | VP-2018-08

També disponible en: Castellano (Castellano)

Un debat sobre la desobediència civil ocupa el Cafè Revolter en la Sala Gestalginos 

Trencar les barreres acadèmiques és un dels objectius del Festival de Filosofia de València. La discussió fora de les aules en exercici de gimnàstica mental. En aquest cas, el Cafè Revolter, tuneat el nom del filòsof representant de la Il·lustració, prenia la Sala Gestalginos de València per a debatre sobre la següent pregunta: “Podem desobeir les lleis?” Participaven com a ponents els professors de la Universitat de València Lidia de Tienda i Marc Artigas.

I pregunta amb pregunta. Quasi tot ho va ser. Tot allò legal és legítim? La llei és prescriptiva o sancionadora? La llei és convencional, comporta la idea del pacte o és repressiva i es genera de dalt a baix? És l’ètica el marc de la llei o és la llei la que conforma l’ètica social? Cal adonar-se que justícia i llei no són el mateix? Un canvi legislatiu passa necessàriament per un procés electoral? La llei naix cristal·litzada i la societat és dinàmica, i no tota la societat porta el mateix ritme? Tenim, els ciutadans del carrer, la capacitat de combatre la llei? És igual un ciutadà del carrer que un representant polític? Deleguem en la llei la capacitat de violència i la llei marca les normes on el ciutadà ha de moure’s? I si com a ciutadans no la complim, com la llei té la violència legítima, té capacitat sancionadora? El sistema que pretenem conservar és el que expulsa a les persones del sistema? Primer es genera una possibilitat i la llei la contempla o és a l’inrevés? Li falta a la llei major agilitat? Sempre hi ha un desequilibri entre la necessitat i la llei? Naix la fallida amb la mateixa constitució de la llei? Com ens afecta en la nostra pròpia comoditat? Qui considera què és allò més just? Es tracta de trencar les desigualtats? La llei respon a una necessitat social o proveeix una necessitat? Tenim tots la mateixa idea de justícia? Es poden desobeir les lleis? Per a trobar la cleda primera cal eixir de la cleda?

Van ser algunes de les preguntes que sorgien en el debat a la llum dels fars nocturns, que no són els de Chopin. Marc Artiga arrancava citant exemples de desobediència en la història: Antígona, Gandhi, Rosa Parks, els insubmisos del servei militar obligatori, la plataforma d’afectats per la hipoteca. “Tots ells estan travessats per la idea de conflicte”, assenyalava. Què ocorre quan el deure ètic, o el que un creu, s’imposa a les obligacions de complir la llei? Lidia de Tienda aclaria primer què és la llei i el concepte de seguretat jurídic. “La llei regula la convivència perquè els desitjos poden ser múltiples, la naturalesa humana també. La seguretat jurídica genera protecció i defensa, sobretot del vulnerable. Aquest és un debat estrany perquè la força normativa no depèn d’un criteri voluntarista”, assenyalava De Tienda. “Si la discussió és si tot allò que és legal és legítim, quin és, o des d’on emana el sistema moral, té la llei força vinculant per se, és possible sostraure’s a eixa obligació, i açò la invalida?”, afegia. “Podem viure sense lleis?”

Marc Artiga es detenia en les condicions per a la desobediència civil. “Quan es promulga una llei que és universal no es fa amb la intenció que es puga desobeir, però per a la desobediència civil s’han de complir unes condicions”, deia. A saber, que es faça de manera pública, per una motivació profunda, política o ètica, perquè un crea que es vulnera un dret fonamental, i amb esperit comunicatiu, prenent a la resta de la societat com a agents racionals autònoms”. A més, segons les consideracions d’Artiga, “qui entra en la desobediència civil ha d’estar disposat a assumir la pena. Llavors, el cost personal de l’insubmís envia un missatge. És un cost elevat i no es pot prendre a la lleugera però fa avançar coses que semblen injustes”. Un debat, complex, sobre la motivació per a desobeir, que apel·la a principis i raons sobre la base d’un suposat consens. “L’objectiu no és el que l’altre pense com tu sinó canviar una llei i una política. La desobediència civil no és una revolució o un canvi de govern per la força. És un acte comunicatiu”. 

Lidia de Tienda, per la seua banda, afegia una problemàtica més. “Si se cerca la visibilització, en una època com l’actual amb la revolució d’internet, inculcar la desobediència civil a la llei pot ser perillós, conculca o vulnera el principi de seguretat jurídica, que apreta però també genera protecció”. I, d’altra banda, què ocorre amb les minories que no tenen eines a nivell de votació per a canviar les lleis? Un dubte de part d’Artiga: si la desobediència civil està en el carrer, pot representar una manera de participar en la deliberació publica ampliant el concepte de la participació política? En la seua opinió, “si s’entén que una democràcia pot contenir els drets de la desobediència civil, pot ser la millor defensa dels drets democràtics “. I una constatació, la desobediència civil acaba emparentada amb la problemàtica del reconeixement. Avui, per exemple, s’expressa el desacord per via telemàtica.  | VP-2018-08